Han passat ja dos anys des de la publicació del primer àlbum de
Les Aigles de Rome (2007), però ja sabem com van els terminis de publicació en el còmic europeu i la “tranquil·litat” a l’hora de publicar de determinats grans autors com
Marini (si s’ho poden permetre serà per alguna cosa). La qüestió és que ja tenim al mercat francès (a l’espanyol encara trigarà uns mesos a aparèixer) la segona part de l’aventura romana de
Marini. Recordeu que la història la protagonitzaven dos germans d’armes (que no de sang): el romà
Marcus Valerius Falco i el germànic (romanitzat)
Arminius.
Aquest segon àlbum comença situant l’acció uns anys més tard respecte el final de l’anterior. Poques pàgines després, però, viatgem enrere en el temps per conèixer els esdeveniments que han portat els nostres protagonistes a la situació actual. Curses de quadrigues, amors impossibles i matrimonis concertats són els ingredients que Marini ens presenta en aquesta part central de la història, amb un rerefons d’intrigues polítiques i de lluites per aconseguir satisfer els interessos personals.
Marcus Valerius prendrà més protagonisme en aquesta part de la història, tot i que el paper que hi juga
Arminius (des de l’ombra) no s’ha de menysprear. Com ja era d’esperar, els dos germans prendran camins diferents que es tornaran a creuar en un futur proper.
Una de les grans qualitats de
Marini és, sens dubte, el seu traç. Com a guionista es defensa (de fet, aquest sèrie de romans ha suposat la seva estrena als guions), però com a dibuixant pot arribar a ser realment espectacular. I quan pot, es llueix. Això és el que passa en aquest segon àlbum (seguint la línia de l’anterior). Es nota, en els uniformes i en els escenaris, que l’artista s’ha documentat i bona prova d’això la trobem en les sagnants i espectaculars planxes (tot i que poc abundants) que recreen part d’una batalla. On més s’hi ha esforçat és en captar l’essència de la vida diària d’una ciutat romana i és en petits detalls on podem apreciar aquesta feina, als carrers, però també a l’interior de les cases.
Com ja era d’esperar, la història té punts previsibles (
Marini és, davant de tot, dibuixant), però, tot i això, se’n surt força bé com a guionista. On es pot realment lluir és en la part gràfica i només la contemplació de les vinyetes ja justifica la compra d’aquest àlbum (especialment si ets amant de la BD d’aventures o del món romà). Podeu veure una mostra d’això que us dic si doneu un cop d’ull a les
primeres planxes d’aquest segon àlbum.